Eucaliptus gegantins desprenen un oxigen perfumat
I omplen de bona flaire els pulmons de persones matineres.
El cel es vesteix de colors y de una llum brillant vermellosa.
El vent besa la cara i somriu a la orella, d’ una vianant
Li murmura baixet la poesia que du escrita a la pell
D’ una nit de besos de mel i carícies envellutades.
d’ aquell amor complaent que creix dia a dia més i més.
A l’ obsessiu del ring li ha crescut un pam el nas
I s’ estira dels cabells renegant incoherències.
maleït d' impotència,
Perquè la injustícia per fi s’ ha deslligat de mans
i la vena dels ulls ha deixat caure, avui és dia de festa.
El mascle petit te el cor ferit de paraules i
la consciència incipient li encega la mirada.
confús de raó fuig de sa mare.
Qui bé estima no posseeix ni reté
Com l' arbre gegantí que té arrels , branques i fulles
algunes properes i d’ altres llunyanes.
La sàvia arriba a totes formant part del conjunt
de l’ essència, tant les que cauen a terra com les
que busquen del cel.
Els fruits maduren i prenen el seu camí
A la memòria de l’ ànima hi queda l’ empremta
dels seus orígens impregnats per tot l’ amor
que en el seu temps alimentà per igual.
