Hay una ley parecida a la de Murfy de la que no se habla. Si eres buena gente y descubres a alguien que no lo es, sea por no cumplir con tareas o trabajos, o lo que sea legal, por el morro te traicionan y se quedan tan anchos. Se vuelven en tu contra, te atacan con lenguas viperinas, te maldicen, te provocan. Estamos rodeados de psicópatas, (hay diferentes tipos). Lo que los define sobre todo es la falta de empatía, un egoísmo sin límites, un escaqueo a la responsabilidad y si les otorgas libertad, confianza y no les controlas te la dan bien dada . Los peores mensajes que he recibido en mi vida han sido de personas despechadas ante la llamada de atención al descubrimiento de un mal comportamiento incapaces de aceptar y reconocer, en relación a un trabajo o siseo. Generalmente abusan de quien les confía tareas, trabajos, sin vigilarlos. No tienen conciencia y acostumbran a ponerse de parte, hipócritamente, por beneficio propio de “ los malos”. Por puro interés de quedar bien y ridiculizar a quien protesta ante injusticias evidentes. No escuchan, van a su bola. Eso sí, delante de la gente quedan como si fueran los mejores. Como antiguos bufones de la corte. A la larga todo se sabe, los abusos empiezan por poco y al final van aumentando y solitos se descubren. La gente mayor, mi abuela decía : “ Quien la hace la paga “. Ojalá así sea. Hablando con una persona de confianza y buena gente me lo comentó. Es algo que sin tener una explicación se da. Cuando más bondad demuestras más abusos recibes. Lo suscribo por experiencia. Todo lo que estamos viviendo en el mundo se repite en ambientes cercanos. Igual que hay : Trumps, Ayusos y todos sus peperos, eméritos, Julios Iglesias, Putins, netanhaju, mileis, abascales y sus trepas ultras, etc, etc. Tenemos personas,: vecinos, hermanas, sobrinas con las mismas características. La psicopatía, el narcisismo, y la ignorancia están entre nosotros y van cogiditos de la mano. Es tan triste como real. Un día cuando eres una persona con conciencia te das cuenta del egoísmo que te rodea y a pesar de algunas palabras que parecen sinceras, eliges la soledad por el cúmulo de decepciones. Y das por cierto que la cercanía sincera no llega a los cinco dedos de una mano. Hoy se ha ido una mujer luchadora, divertida, activista feminista de toda la vida. Has pasado a mejor vida. Espero reencontrarte en esta mejor vida que no pertenece a este mundo cada vez peor y poco evolucionado humanamente, no tengo ningún miedo al traspaso, más bien lo estoy deseando.
jueves, 22 de enero de 2026
Hay quien sí y quien no
martes, 31 de diciembre de 2024
Una vegada hi havia una nena que tot i tenir amics no era feliç i es trobava tota sola. Quan arribava la nit li agradava sortir al pati de casa i mirar cap al cel i amb la lluna i els estels sentia la dolça companyia que no gaudia durant el dia, l'atzur envoltat de llums, a voltes venia la lluna amb totes les seves formes precioses, creixent, mitjana i plena , aleshores se sentia encara molt més acompanyada i amb el reflex de lluentons de tot l'infinit l'omplien de llum i el seu cor i bategava tan de pressa com si li anés a sortir del seu petit cos per apropar-se dalt del cel i abraçar-los i besar-los amb una il·lusió infinita . Una nit es va fixar en un estel que li feia pampallugues com si la saludes, de sobte va veure que era el més bonic de tots. Quan més el mirava més bonic li semblava. Es passava moltes hores mirant-lo a veure si li feia algun senyal. A vegades es quedava enlluernada buscant o intuint si li volia dir alguna cosa per comunicar-se. La nena li explicava que estava molt contenta de veure´l i que s'havia enamorat per primera vegada, i les pampallugues del seu enamorat li feien pessigolletes a la panxa. Li deia que cada nit el miraria una estoneta per omplir-se el cor de llum i d´amor. Quan li venia la son, marxava a l'habitació amb la persiana ben amunt per deixar que entrés el reflex del seu estel estimat. Somiava sempre el mateix, es trobava al cim de la muntanya més alta i des d'allà el veia molt més a prop quasi bé el podria tocar, però no hi arribava perquè estava massa lluny. Quan hi havia núvols que tapàvem tot el cel de llums sortia igualment mirant fixament allà on es trobava el seu enamorat estel per si de cas s'obria una clariana i així poder saludar al seu estimat ésser de llum. Si no el veia aquella nit ja no dormia ni somiava amb ell. Una nit va sortir com sempre a parlar amb el seu amor lluminós i mentre li estava explicant la tristor que sentia quan no el podia veure perquè els núvols el tapaven envejosos i gel.losos de tanta bellesa... de sobte va veure com el seu estimat estel queia deixant i una llarga cua daurada com si li digués adeu o volgués apropar-se a la terra per fer-li el darrer bes de llum, abans de marxar per sempre més. Aquella nit no va poder dormir, ni l'altre, ni cap nit. La van que haver de portar al metge perquè es va posar malalta d'enyorament i ni herbes, ni til·les li feien efecte. Va passar molt de temps i quan arribava la nit mirava al cel el buit que havia deixat el seu estimat ésser de llum. A vegades tornava a tenir el mateix somni. Però només el veia caure deixant un caminet lluminós com un arc Iris daurat ,d'acomiadament. I aquí s'acaba el conte d'una nena que va tenir el seu primer amor en un ésser de llum meravellós que li va omplir el cor d'amor per primera vegada a la seva vida d adolescent. Mai més el va oblidar.
Pepa anys 70
