viernes, 29 de mayo de 2009

La lluna somriu


La lluna desvetllada entre núvols em saluda i somriu

estenent la roba m' arriba una brisa que apaivaga un fugot.

Avui, la nit i la lluna en són amigues, un somriure dibuixa

el rostre cansat d' un dia feliç, una abraçada inesperada

i el caliu de les companyes han alçat l' autoestima

dos missatges de paraules amigues i la meva gateta

m' espera enjogaçada...que poc costa se feliç!

ara, la lluna dorm ,els núvols l' embolcallen

i soc jo la desvetllada, hem intercanviat la son

i el cansament, som dues que somriem a la nit.

la gateta, menudeta dorm al meus peus.

2 comentarios:

Empar Díez dijo...

Lluna amiga...
Que sort Amantia veure com la lluna et somriu...

Ella esta ahí sempre. De vegades nua, d´altres, com la que ens comptes aquí a les teues lectores de les teues paraules compartides, envolcallada de núvols que be ho fan per acaronar-la...o com a llançols del seu llit on dorm de tant en tant.
Les teues paraules compartides tenen só de poesía, quasi sempre...i em deleite lleguint-les.
La lluna te un encís especial per a les ànimes sensibles. La teua ho es i a mí m´agrada lleguir-te. Avant Amantia, segueix volcant-te ací. Jo segueix lleguint-te, si et plau.

pepitona dijo...

Compartir la lluna,les paraules i la poesia és un plaer que dóna un sentit a la nit i al blog, seguirem endavant i ens enriquirem en tot allò que sorgeixi i sobretot de la sensibilitat també compartida