Sembrant zitzània vas tancant el cercle i ja aprop teu no hi neixen flors
En la foscor del buit, s' estanquen riuades de plors i l 'aigua es corrom...
En el teatre de les teves obsessions reiteratives, no hi ha espectadors
ni actors, ni actrius que t' acompanyin, només et resten monòlegs sols.
Els papers ja han estat ja triats, sols queden,el de botxí i el de víctima...
Just els que et surten millor...
No desestimis l' absènsia, i en l' aïllament retroba el teu cor.
Potser si l' escoltes, prenguís una altra decisió, i canvïis la actitud amb esforç,
per lliurar-te de metzines corrossives, perquè tornin les flors i
les aigües estancades de ràbies contingudes,
esdevinguin vapors de núvols grisos o tempestes que escridassin
JA NI HA PROU!!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario